12 d’oct. 2013

El petó de la mort


Segles de poesia i de música. Desenes, centenes de títols de cinema, algun d'ells inoblidable. Milers, potser centenes de milers de relats. Milions de vides viscudes, somiades, escrites, al·lucinades. Tot això, de sobte, explicat en un minut i vuit segons de màgia, teatre d'objectes on els objectes actuen sols, sense fils, sense guionista.

Qui podria dubtar que els objectes senten, viuen i ens parlen? El món és tan enorme, i tan immens el misteri, que dos simples bocinets de paper amb un cap de fòsfor ens poden dir que no sabem res, que encara no sabem res.

Especulem amb dimensions paral·leles i múltiples, universos infinits i realitats desdoblades. Però al calaix de la cuina de casa hi podria haver l'evidència que no estem sols. Que hi ha déus petits i meravelles menudes. Aquí i amb nosaltres, mentre dormim.

6 comentaris:

  1. preciós, l'art pot ser un instant fugisser, com les escultures de fum de Gog de Papini.

    ResponElimina
  2. Bonic..
    Es fa curt, el curt. Com la vida, potser...
    Abraçada

    PS: La de llumins que deu haver cremat fins aconseguir aquesta seqüència!

    ResponElimina
  3. Molt bonic. Potser no és de la mort. Potser després de cada mort vé un nou naixement?

    ResponElimina
  4. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  5. En cap moment hi veig representada la mort, més aviat hi veig dos essers que comparteixen en silenci la seva passió secreta... que porten dins

    ResponElimina