4 de set. 2011

La solitud de Cáceres i el Pajarino

A Vicent Andrés Estellés, in memoriam


-Pajarino, dónde estás? Dónde t'has metío?

En Karlos cridava. Bramava com un foll pels volts del convent del Santo Domingo de Cáceres. Són les tres o les quatre o les cinc de la matinada, i en Karlos és un punki de Cáceres però rodanxó, i va ple de cervesa Mahou. Les tavernotes encara mantenen la reixa dos pams oberta. Si ets de la guàrdia urbana et diran que faciliten l'eixida dels clients. Si ets un client et diuen que és el senyal que encara funcionem.


En Pajarino ha desaparegut i en Karlos pateix pel seu amic. Jo també patiria per ell: en Pajarino és molt jove, és tendre i és ingenu. És cert que llueix una cresta rossa enmig de la testa, i que du tatuatges i metalls que li trevessen el rostre, i que vesteix de forma estrambòtica. El recordo amb unes mitges femenines de lleopard, amb una samarreta de zebra i una jupa de cuiro negre que du, a l'esquena, el rostre del dimoni. Però tota la disfressa d'en Pajarino no pot disfressar la seva joventut escassa, de púber. En Pajarino és un punki jovenet però encara no sap com les gasta el món. No sap res del món -tret de quatre coses. Sap que hi ha bons i dolents però no sap distingir-ne els matisos.

En Pajarino em va despertar una tendresa difusa des del primer segon que el vaig veure. Ho diré tal com raja: quan va passar el llindar de la porta no podia dir si davant dels ulls hi tenia una noia o un noi. Era tan fràgil...!

-Vengo por el casting -balbuceja en Pajarino- Tu eres Luis, no?


Tardo uns segons en comprendre que entre els qui fan cua al defora s'han dit el meu nom: més d'un em coneix i sap com me dic. Perquè em commou que aquest noi digui el meu nom? El timbre de la veu no podia delimitar un gènere: la veu no revelava quina morfologia sexual s'amagava entre les cuixes primes, quasi esquelètiques. En algun instant em vaig adonar que jo tenia més de trenta anys i ell apenes quinze, i que en aquesta distància hi ha mesures que es perden. Em va venir a la ment una mirada estràbica que Visconti havia filmat a Morte a Venezia.

Mentre mirava aquella cresta rossa, els ulls verds i les mans de dits pàl·lids vaig arribar a somiar que jo podia ser un segon Visconti que filmés una segona Mort a Venècia que podria ser La Muerte en Cáceres.

Crec que aquell any que vaig viure a Cáceres -l'any en què en Pajarino va desaparèixer de la capa del planeta- vaig pensar moltes vegades en morir-me. Potser no moltes, però unes quantes. M'agradava pensar que tardarien molt en saber qui era jo, en avisar la família, en recollir el meu cadàver i en dur-me fins a la llunyana Collserola. I això si ho feien, perquè també seria posible imaginar que la meva família em deixava allà i el meu cos acabava rebotant contra els ossos de la fossa comuna de Cáceres.

Però jo no em vaig morir i en Pajarino no va aparèixer mai més, i la lògica dels seus amics punkis -però també la meva- deien que si en Pajarino no torna és perquè estava mort. Vés a saber. Potser llençat en alguna assèquia, potser al fons d'un pou. Podia haver estat un marica, un marica pederasta qualsevol. Diu en Michel Houellebecq que no existeix l'homosexualitat sinó una pederàstia dissimulada, i deu tenir raó. Els maricons són molt complexos.


Sigui on sigui, ara que han passat deu anys dels fets i de la seva desaparició, m'agradaria dir-li totes aquelles coses que no li vaig poder dir. Que per un instant ell va ser Tadzio i jo Von Aschenbach. Ell tan net i brillant i ros, jo tan madur i cansat i sol.

-Pa mi que se fué a Madrid o a Lisboa -em va dir uns dies més tard en Karlos. I jo vaig assentir, perquè també m'agradaven les dues opcions.

Però una au de mal averany que només veia jo em deia que no, que ni a Madrid ni a Lisboa. Que en Pajarino era al fons d'un pou i que per una màgia que no sé explicar, ell i jo havíem canviat el final de la pel·li del Visconti.

14 comentaris:

  1. M'ha costat trobar el poema de l'Estellés en aquest apunt. He vist el desig i la mort, això sí, amb força. I el patetisme horrorós i anguniós també amb força. A Venècia vaig anar al Lido. Estava pleníssim i diria que vaig olorar algun von Aschenbach moribund. No és aquesta la meva lectura del "No he desitjat mai cap cos com el teu". M'has ben sorprés i, com sempre, m'ha agradat el que has escrit. Amb el llibre del Thomas Mann i la peli del Visconti tinc relació amor-odi; i els dos productes em generen emocions intenses, dispars i poc agradables. El llibre em fa dormir o riure i la peli em fa dormir o sentir fàstic.

    ResponElimina
  2. Marta: amb Visconti em passa allò que no em passa amb en Mann: no m'hi adormo. La "Muntanya màgica" em sembla un rotllo inacabable i suposo que Visconti no la va filmar perquè li deuria semblar això mateix. "Morte a Venezia" no és una pel·li fàcil, però tampoc desagradable. Tot i això, jo li trobo molts enllaços amb en V. A. Estellés. Tot això són opinions, com pots veure.

    ResponElimina
  3. Anònim: pues igual si, y no me extrañaría tampoco. O igual es productor de algunos programas de TV.

    ResponElimina
  4. Ostres, fa uns anys vaig anar al Melies a veure Mort a Venècia i em va decepcionar... devia tenir la sensibilitat en hores baixes...

    ResponElimina
  5. Galderich: La Mort Venècia no deu ser la millor pel·li del Visconti, sens dubte (jo prefereixo "Rocco e i suo fratelli" o bé "Il gatopardo"), però el fet que el conema Meiès estigui tancat per un oncendi em trasbalsa...

    ResponElimina
  6. Coincideixo amb tu que potser "Mort a Venècia" no és la millor, però el final és impagable, impactant. El patetisme que transpira el personatge en la seva mort és corprenedor. El tint dels cabells regalimant galtes avall per la suor és una metafora perfecta d'aquella bellesa que a la vellesa ja no podem abastar. Magnífic.
    I sí, sí que hi ha alguna cosa d'Estellés en el teu escrit. Aquí deixo uns versos en què el poeta de Burjassot parla de la mort:

    "Em posareu entre les mans la creu
    o aquell rosari humil, suat, gastat,
    d'aquelles hores de tristesa i por,
    i ja ninguna amenitat. Després

    tancareu el taüt. No vull que em vegen.
    A l'hora justa vull que a Burjassot,
    a la parròquia on em batejaren,
    toquen a mort. M'agradaria, encara,

    que alguna dona del meu poble isqués
    al carrer, inquirint: "¿Que qui s'ha mort?"
    I que li donen una breu notícia:

    "És el fill del forner, que feia versos."
    Més cultament encara: "El nét major
    de Nadalet." Poseu-me les ulleres.

    Salut!

    ResponElimina
  7. Bon apunt aquest vers!!! En el cas del pobre von Aschenbach no és que demani que el treguin, és que se l'enduen amb vergonya i jo diria que el van llençar a les escombraries com qui llença una pela de plàtan. Feliç dilluns

    ResponElimina
  8. Lila: doncs realment el poema de l'Estellés és oportú, tot i que relacionar-lo amb Visconti és una mica agafat pels pèls. Aquesta forma d'imaginar el propi enterrament conté aquell humor negre de l'Estellés i alhora m'agrada el retorn a l'essència: només era "el fill del forner".

    ResponElimina
  9. Marta: Visconti va ser cruel amb el personatge, retratant-lo tan patètic, amb la goteta de tint dels cabells que va baixant... Més que llençar-lo a les escombraries jo diria que el treuen de l'escena, com un aparell espatllat.
    En fi... bon dilluns igualment.

    ResponElimina
  10. Lluís,

    El noiet punki segur que era més tendre i innocent que el Tadzio, que sempre m'ha fet l'efecte d'un nen vell i resaviat. Dins del seu patetisme, sempre he sentit simpatia i tendresa pel vell von Aschenbach.

    ResponElimina
  11. Bon homenatge a Estellés.
    Molt bé aquesta narració sobre tu i el Pajarino i la comparació que en fas amb Mort a Venècia i amb la poètica del Vicent Andrés Estellés, crec que si que és una historia per fer-ne una pel•lícula.
    Vaig veure i llegir Mort a Venècia a finals dels 70 i tant la pel•lícula com el llibre em van agradar i em van fer pensar, però m’agrada més i crec que diu moltes més coses l’obra de l’Estellés.
    És curiós que participis en aquest homenatge i al mateix temps deixis constància en diversos blocs que no t’agraden gens els homenatges blocaires convocats, deu ser allò de ‘contradictoris com som ...’
    Salut i per molts anys!

    ResponElimina
  12. Maite: és cert que en Tadzio sembla que la sàpiga llarga, no és gens innocent ni ingenu.

    ResponElimina
  13. F. Mas i Castanyer: tens raó que som (sóc) contradictori amb aquestes coses dels homenatges. Suposo que prefereixo les coses que sorgeixen de forma més espontània que no pas condicionades per convocatòries que de vegades no sé a què responen. Però en fi, tot sigui per recordar i sobretot per fer reviure uns poemes, ja que el poeta no el podem reviure. Salut!

    ResponElimina