9 d’ag. 2010

Eros en el relat gòtic, de Walpole a Sade i a Buñuel

Els cànons literaris situen el 1764 el naixement de la literatura gòtica, amb la novel·la El castell d'Otranto, d'Horace Walpole. Que la novel·la assenyala una tendència i un corrent es va confirmant a poc a poc, però amb seguretat: pocs anys després apareixen els textos d'Ann Radcliffe i finalment Matthew Gregory Lewis escriu El monjo (The monk), que en certa manera assenyala una fita del gènere.

http://www.cartage.org.lb/en/themes/arts/painting/paintings/bigphotos/C/monk_nun.jpg

Luis Buñuel va conèixer El monjo -sembla que a través de Jean-Claude Carrière-, i van escriure'n el guió. No sabem perquè no es va filmar mai, i va passar a ser un més dels projectes abandonats del mestre de Calanda.

La llista de guions mai filmats de Buñuel és molt extensa, i fa pensar en una història que ell mateix explica a El discret encant de la burgesia: hom planifica infinitat de cites, projectes, sopars, excursions... però sempre succeeix algun fet imprevist que ho impossibilita. És l'acte fallit de la psicoanàlisi i dels surrealistes.



Què li deuria agradar de El monjo, a Buñuel? La truculència de l'argument és especialment complexa, i al marge dels llocs comuns de la literatura gòtica (monestirs, tenebres, dimonis, malediccions) hi ha una certa ironia irreverent i càustica: Ambrosio (el monjo espanyol protagonista) admet com a novici Rosario, un jove que en realitat és una dona (Matilde). En un descuit de Rosario, Ambrosio descobreix el transvestisme i llavors Matilde l'amenaça amb matar-se allà mateix amb un ganivet:

Matilde es va estripar l'hàbit, i insinuava els pits. La punta de l'arma apuntava la sina esquerra -i quina sina...! La llum de la Lluna la il·luminava, i el monjo podia veure'n la blancor lluminosa. La mirada s'aturava amb una insaciable avidesa en la bella forma arrodonida. Una sensació desconeguda fins llavors va omplir el seu cor amb una mescla d'inquietud i delit, i una incontenible ardor va recórrer els seus membres: la sang li bullia a les venes i mil desitjos insensats li emboiraven la ment.
-Espereu! -va cridar Ambrosio amb la veu entretallada- No ho puc suportar més! Quedeu-vos, doncs, bruixa! Quedeu-vos, per a la meva perdició!

http://pulse.sm-art.info/wp-content/uploads/2010/01/TheMonk.jpg

Definitivament, l'escena no hauria desentonat gens a La Vía Láctea ni en moltes d'altres obres de Buñuel: el desig reprimit, la presència del ganivet al pit, la condició religiosa dels personatges.

L'argument d'El monjo prossegueix per una llarga i terrible caiguda d'Ambrosio: de la concupiscència al crim, abandonat al desig per Matilde fins que aquesta, finalment, el condueix a la presència del diable. Aquest dimoni ens remet al Buñuel surrealista de L'âge d'or però també al gòtic (gòtic mexicà) de Simón del desierto.



[El dimoni] Era un jove d'uns divuit anys, el cos i el rostre del qual eren d'una perfecció incomparable. Anava completament nu: una estrella rutilant li lluïa al front, i de les espatlles en sobressortien unes ales de color carmesí. (...) Fascinat per una visió tan oposada a les seves espectatives, Ambrosio contemplava l'esperit amb sorpresa i admiració. 

Matthew G. Lewis fa que Ambrosio tingui una mort espantosa, ignominiosa: corromput i turmentat, mor a la cel·la i finalment una riuada s'endú el cadàver, que és devorat pels insectes i les aus. Buñuel i Carrière van decidir canviar el final, i li van trobar una fi molt més adequada a les seves idees: Ambrosio ascendeix a Papa de Roma (tal com li passa al Duc de Blangis de L'âge d'or: sense saber si és una encarnació de Crist o de Satanàs, arriba al tron del Vaticà). Caldria veure què hi ha de proper entre la idea de Buñuel-Carrière i l'ascens del Papa Ratzinger, tant proper a la pederàstia.

Michel Houellebecq afirma que l'homosexualitat és una fal·làcia, un engany modern que amaga la pedofília: diu que no hi ha homosexuals sinó tan sols pedòfils que ho emmascaren rere el discurs de l'homosexualitat. Buñuel també sentia una òbvia animadversió pels homosexuals, tot i que els crítics ho atribueixen al seu orígen rural. En tot cas, la premsa que avui explica la pederàstia confón els termes i li dóna la raó a Buñuel: els capellans no sentien cap interès per les novícies. Si alguna volia ascendir, li calia fer com a Matilde: esdevenir home- novici. El catolicisme sembla ser la coartada moral inconscient del gènere traslladat.

En època contemporània no ho tenim resolt del tot: les lleis protegeixen l'homosexual (matrimoni, herència, etc), però la societat no ho veu tant clar. Ratzinger és un homosexual, i no obstant lidera un dels lobbys que neguen aquesta opció. No és cap novetat que el catolicisme gosi encapçalar la mentida o la hipocresia.

http://lacomunidad.elpais.com/blogfiles/miscelaneas-culturales/BU%C3%91UEL1.jpg

El Marquès de Sade no fou un escriptor del gènere gòtic, però és evident que hi va establir un pont i en aquest sentit és un precursor de Buñuel. Sade recull en benefici propi allò que li convé de l'imaginari gòtic: convents sinistres, esglésies tenebroses i castells inquietants. Allò que fa, però, no és parlar dels càstigs que recauen sobre els immorals, sinó complaure's en els actes contraris a les virtuds cristianes.

Amb un humor que resulta proper als surrealistes, inverteix els rols per a burlar-se de les víctimes de la immoralitat, que ja no són simples màrtirs sinó objectes de burla (potser per això, el filòsof Michel Onfray acusa avui Sade de ser un pre-feixista). Què podria dir avui del Marquès de Sade l'Associació de víctimes del terrorisme?

Seria molt complicat acusar de feixisme Buñuel, que en va ser una víctima: no obstant, la seva postura anti-sistema l'apropa al Marquès i tots dos comparteixen les ganes de rebentar els esquemes de la moral burgesa.

http://www.voyagesphotosmanu.com/Complet/images/marquis_de_sade.jpg

A Juliette ou les Prosperités du Vice (1791) i després de Justine, el Marquès escriu:

-Els mobles que veieu aquí són vius: es posaran a caminar quan els faci un senyal.
Minski fa un senyal i la taula es posa a caminar; era en un racó de la sala i ara se situa enmig. De la mateix manera, cinc butaques se li situen al voltant, i dues làmpares d'aranya baixen del sostre i planegen al voltant de la taula.
-Han vist com la taula, les butaques i les aranyes estan formats per grups de noies artísticament col·locades. Els meus plats se situaran calents sobre els ronyons d'aquestes criatures, i les meves espelmes es dreçaran als seus conys. I el meu cul, igual que el vostre, empotrant-se en aquestes butaques, s'aclofarà contra els suaus rostres i les blanques tetes d'aquestes senyoretes. Per això els demano a vostès, senyores, que s'arromanguin les faldilles i a vostès, senyors, que es treguin els calçons. Per tal que, segons la paraula de les Santes Escriptures, la carn reposi sobre la carn.

http://a34.idata.over-blog.com/300x213/2/09/05/57/eros666-2/juliette1.jpg

El Marquès pretenia explicar la caiguda de l'aristocràcia a mans de la burgesia catòlica a través de la paròdia i la burla. A més a més que obre de bat a bat les portes de la iconografia del modern club de sado, bondage, etc, el sentit de l'humor que tenia el Marquès de Sade va força més enllà del què avui entenem per humor polític -si ens atenem al televisor: Polònia o altres engendres dels mass media no han sabut enllaçar ni amb Sade ni amb Buñuel: una herència perduda?

A Cet obscur objet du désir, Buñuel reprèn en certa manera l'apropament ètic a Sade, des d'una perspectiva sarcàstica que prescindeix de la imatgeria gòtica. Tot i que adapta un text de Pierre Louys (reputat pornògraf d'arrels sadianes).



Per retornar a les arrels gòtiques de Buñuel, segurament és imprescindible referir-se a Abismos de pasión, l'adaptació que fa dels Cims borrascosos de les germanes Brönte. D'una novel·la del gòtic tardà, Buñuel en sap rescatar aquest fil que unia els deliris del segle XVIII amb el nostre imaginari de la modernitat (i de la postmodernitat).

http://panoramasgratis.cl/agenda/wp-content/uploads/2010/02/peliculaabismosdepasion.jpg


___________________________________________
Aquest post ha estat escrit a partir de l'article de José Pierre Buñuel gótico, prerrafaelista y surrealista, publicat dins Luis Buñuel, el ojo de la libertad, Diputació de Huesca, 1999.

14 comentaris:

  1. Diuen que el culpable del Pecat Original no fou ni Adam ni Eva sinó Déu per prohibir menjar un fruit, provocant la temptació.

    Buñuel va saber explotar la temptació com a concepte real i per això les seves pel·licules (filmades o projectades) giren a l'entorn d'aquest concepte entre altres. El cas de Simón del Desierto és paradigmàtic d'això.

    L'altre cosa són els dimonis (n'hi ha mil com bé saps) i el de l'Ambrosio en forma puer és brutal com brutal són els dimonis que se li apareixen a Sant Simó dalt de la columna que l'aïlla com els murs aïllen les monges i els monjos en les seves clausures. Això ha despertat la concupiscència dels tancats ditnre dels murs i dels que fora fan volar la imaginació que el marqués de Sade i els gòtics van saber explotar.

    La majoria dels relats eròtics i pornogràfics d'aquesta època passen dintre de convents o amb protagonistes eclesiàstics... Llàstima que Buñuel no tirés endavant cap Marquès de Sade o el Berlanga dels millors temps.

    ResponElimina
  2. Galderich: Jo també lamento que -després de Buñuel- Berlanga no hagi tractat el tema del sexe monàstic. Crec que a Montserrat hi ha tema per a fer una bona peli.

    ResponElimina
  3. A mi Montserrat no m'inspira ni per això, mai m'ha inspirat! És lleig a parir (més que la Sagrada Família!) i l'únic que el salva és el paisatge però enmig de tant ciment...

    Jo la faria en algun convent de dintre de ciutat o en una Cartoixa (com la novel·la pornogràfica francesa "El porter dels Cartoixos") o a Sant Joan de les Abadesses que fins i tot el Papa de Roma va haver d'intervenir i tancar-lo pels escàndols que es produïen!

    ResponElimina
  4. El Monestir de Montserrat és no tan sols lleig, sinó una agressió al paisatge. Crec que hauria d'estar prohibit construir aberracions en un parc natural. Com que els monjos no tenen cap utilitat pública, els poden reconvertir. Intueixo que no poden fer res útil per a la societat, tal com els agents immobiliaris. Que se n'ocupin els serveis socials.

    ResponElimina
  5. Un article molt ben documentat i erudit, com sempre, amb totes les referències al tema.
    En quan a la lletjor de Montserrat. Si surts del romànic (no en sabien més, l'arquitectura religiosa ha pecat sempre de pretenciosa, exagerada i excessiva. Més que lloar el déu sembla que vulguin impressionar a l'home.
    Salut.

    ResponElimina
  6. Jo m'inclino per una història d'amor "fou" entre novícies a Vallbona de les Monges...
    Els monestirs de Montserrat i Núria són un atemptat a la natura. Tantes excursions que he fet en aquests paratges, i mai, mai, he posat el peu en aquests disbarats arquitectònics.
    Un bon article, Lluís. Felicitats.

    ResponElimina
  7. Alberich: el romànic té peces molt boniques, però jo diria que és perquè eren en una etapa ingènua. Després es van fer rics i prepotents.

    Lila: el Monestir de Montserrat s'endu el premi a l'esguerro. Espatlla el paisatge. Igual com la cosa de Núria, tan pressumptuosa. N'hi ha una colla. A mi m'agrada especialment el monestir de Scala Dei al Priorat, potser perquè mig en ruïnes.
    Sobre la història passional a Vallbona, s'hi podria incloure una escena de voyeurisme, amb aquella reixa a través de la qual els fidels van a veure com canten les monges.

    ResponElimina
  8. i la història de Santa Margarida i els monjos? deu ser com la blanca neus i els 7 nans. Oi?
    Estic d'acord que Montserrat és un pegat enmig de la muntanya i poca cosa més.

    ResponElimina
  9. no coneixia aquest bloc que ja he posat a favoritos...a el ultimo suspiro Buñuel ja parla de què li agradà de cumbres borrascosas y el monje i també recordo que li agradava molt el manuscrit trobat a saragossa i etc. a mi Buñuel em fascina, és una gran fita en el trajecte de la meva formació, recordo la primera vegada que vaig llegir el ultimo suspiro com si fos ahir,...jo si hagués de triar només una peli seva segurament triaria El, encara que Nazarin és genial, bé totes són genials...
    La via Lactea la trobo meravellosa, i totes, m'encanta el seu sentit de l'humor que ha influit a tanta i tanta gent com per exemple als grans Monty Python...
    Bisca Vuñuel!!!!i els tambors de Calanda

    ResponElimina
  10. Hi ha una cosa però, al post que em trontolla, segur que ja has llegit la biografia de Jeanne Ruccar (crec que es deia així) la senyora de Buñuel i allà parla del seu “cazurrismo”, masclisme, del dinou que no es pot comparar amb l’estupidesa neoliberal d’aquest fantasma Michel Houellebecq, que com pots veure odio cordialment.
    La foto amb el barret de bisbe no té preu….

    ResponElimina
  11. ..a part d'això, i perdona que no t'ho hagi dit abans, l'article m'ha agradat molt i molt, gràces.

    ResponElimina
  12. Robert: gràcies pels elogis, que van molt bé per l'ego i més encara a l'estiu amb tanta xafogor.
    Et disculpo per no conèixer el blog, perquè no té ni un mes de vida, encara.

    Està bé compartir l'afició per Buñuel, tot i que em trobo molta gent que li agrada i fins i tot molt joves (és un prejudici, és clar) però indica que seguirà sent una referència.

    M'ha agradat molt aquesta expressió buñueliana: Bisca Vuñuel!

    ResponElimina
  13. Buñuel m'agrada molt, però em pregunto si no perdrà part de la gràcia el dia que l'educació catòlica passi a millor vida.

    ResponElimina
  14. Benretrobat Allau: has fet una pregunta pertinent i aguda. No sabria pas com respondre. Em toques aquell vell dilema del cor i la ment: des d'on et responc? De moment, crec que Buñuel pot seguir vigent. A veure si acabaré defensant el cristianisme per salvar el significat de Buñuel...!

    ResponElimina